V. Completa. La educación y la información, los dos pilares de la construcción social. Rosa Mª Calaf


Hola. Bé, hola, això dels aplaudiments… Però bé, em venen ganes
d’aplaudir-vos jo a vosaltres per ser aquí, perquè no sabeu
com de feliç que estic de poder compartir aquest espai d’aprenentatge i, sobretot, de contacte
amb les persones perquè és essencial. I ara cada cop sembla que volen
convèncer-nos que ho és menys. La pantalla és molt important,
però mirar-se a la cara i als ulls crec que encara ho és més. Soc la Rosa María Calaf.
I en això de qui soc, doncs diguem que vaig néixer dona, vaig néixer blanca, vaig néixer en un entorn,
en una classe social sense estretors econòmiques i en una família
sense estretors de mires que és encara més important. Allà pels anys 40 a Barcelona,
el 45, concretament, en aquella Espanya de la precarietat i en aquella Espanya de la repressió. Per tant, crec que va ser una sort. Sempre m’he sentit
tremendament afortunada i crec que jo l’únic que
després he hagut de fer és esforçar-me,
no dilapidar aquesta sort i aprofitar-la en positiu per a mi, però també per als altres. I això va ser una mica el que
em van ensenyar a casa meva. Jo primer vaig estudiar Dret
i després Periodisme. Soc periodista i sobretot, també soc viatgera. Soc una gran viatgera i això també
ho vaig aprendre a casa meva. I quan dic que soc afortunada, ho dic perquè, efectivament, la família que vaig néixer
em va deixar ser com vaig voler ser i no només em va deixar, sinó que
em va ajudar a ser com vaig voler ser. I després també he estat molt afortunada perquè al llarg d’aquest
exercici professional que he pogut dur a terme, m’he trobat tantíssima gent que m’ha deixat entrar
en les seves vides perquè les expliqués, i després tantíssima gent que
ha detingut les seves pròpies vides un moment per escoltar
el que havia d’explicar sobre aquestes altres persones. Sí que és veritat que sempre em diuen que vaig ser molt pionera
en la meva època, en tot això, ja he explicat
moltes de les coses que vaig fer, però sobretot professionalment, que és una mica el que en aquest moment
m’interessa més compartir perquè aquesta era una època en què hi havia molt poques dones i vaig ser, sens dubte,
la primera reportera de carrer a la ràdio a Barcelona, primer, i després a la televisió, reportera.
I reporteres d’internacional érem… Amb una mà sobrava per comptar-nos. Érem molt poques
en el panorama televisiu i això va tenir les seves dificultats. I ja després parlarem més àmpliament
de tot això. Però clarament va ser
una extraordinària oportunitat. Però el que sí que també crec
que em defineix és que, realment,
quan tenia uns 20 anys em van demanar que
em definís per a la memòria que en aquell moment s’exigia
per entrar a l’Escola de Periodisme. Jo vaig entrar a Periodisme,
estava encara fent Dret i t’exigien que et definissis. Llavors jo em vaig definir com curiosa, entusiasta i incansable. Doncs sincerament,
crec que més de 50 anys després segueixo sent exactament igual. I crec,
perquè segueixo viatjant moltíssim i segueixo exactament
amb la mateixa curiositat i segueixo arribant
al límit de les meves forces, que per sort encara són bastants. I creuo els dits
per poder seguir així sempre. Realment em vaig adonar que era, diguem, un lema, un lema que havia llegit en algun lloc, i era el que deia en Hemingway que
la meva casa no és per viure-hi, sinó que és per tornar-hi. Jo sé on és casa meva,
és la Mediterrània. No he tornat encara. Segueixo donant voltes per aquí,
és casa meva, aquí, sé que tornaré algun dia,
i aquí està. I l’altra màxima era que la paraula és de plom i el seu pes és extraordinari, però que, a més, també és d’or perquè el seu valor
també és extraordinari. I aquí és a on vaig confluir, i que crec que és
el que ens porta avui aquí, a adonar-nos
de l’extraordinària importància que té la possibilitat d’explicar. I per què?
Perquè la possibilitat d’explicar, d’explicar el que succeeix i d’explicar
el que succeeix en mons distants, diferents i a persones diferents, és el que contribuirà a que sapiguem. I el saber és absolutament essencial. Llavors el meu anhel va ser aquest,
contribuir d’alguna manera a això. A això que passa pels dos pilars
de la construcció social, que són l’educació i la informació. I crec que és la raó per la qual m’encanta ser aquí. Com deia, agraeixo l’espai. I ara ja una mica després
d’aquest rotllo terrible, el que m’agradaria és que
com que ja veieu una mica per on vaig, comencéssim les preguntes i clarament el col•loqui, que és el més important
perquè en tot el que fem la interactivitat és essencial i aprendre els uns dels altres. Així que quan vulgueu. Hola, Rosa, volia preguntar-te,
perquè m’interessa el periodisme, sobre el periodisme actual,
perquè crec que la credibilitat dels mitjans de comunicació
en la societat actual està una mica així, així. Així que volia preguntar-te
com es podria millorar la societat amb el periodisme. Bé, és una pregunta importantíssima,
perquè està clar que els mitjans de comunicació,
en aquest moment, siguin convencionals o digitals,
no importa, clarament creen model social. És a dir,
estan contribuint a conformar el que una societat en principi pensa, vol, etc. Tenen una influència enorme. No és l’únic. No és que tot depengui,
evidentment, dels mitjans, però sí que tenen
una influència rellevant, extraordinària. Per tant, és essencial que
compleixin amb el seu objectiu perquè, com sabeu,
els mitjans de comunicació han de contribuir a formar
i han de contribuir a informar. I després han de, també, per descomptat,
en alguna mesura, contribuir a entretenir.
Tot en la seva exacta mesura. No és més una cosa que l’altra i,
sobretot, no barrejar gèneres. Llavors, què està passant?
En aquest moment, cada vegada més,
la informació, per exemple, es barreja amb l’entreteniment. Llavors, cada vegada més,
aquest aspecte, l’espectacle lúdic envaeix el contingut informatiu. Però a més, no només això, sinó que
s’està barrejant informació, és a dir, dades, amb opinió
sobre aquestes dades. Llavors, compte,
perquè estem barrejant gèneres, formats i tot això
el que fa és confondre. Per què passa això? Que sempre és
el que cal preguntar-se. Bé, doncs succeeix perquè
evidentment la voluntat final no és informar bé,
que és donar-li al ciutadà els elements de coneixement
rigorosos, independents, plurals, perquè sàpiga el que succeeix i per tant, en base a això
pugui formar-se una opinió i que amb aquesta opinió
prendrà decisions. Llavors, tot aquest procés cada cop
es veu més desvirtuat i més deteriorat. No és que abans el periodisme
fos millor en tot. No? No. Abans hi havia coses millors
i coses pitjors. Què passa? Que ara el problema està en moltes de les coses
que han existit sempre, per exemple, les “fake news”. Les “fake news”, que sona així com nou
des de fa uns pocs anys, doncs de nou no en té res,
perquè això és simplement la mentida. I mentides n’hi ha hagut sempre i voluntat de manipulació
n’hi ha hagut sempre, i interessos darrere del que s’explicava i pressions n’hi ha hagut sempre. Però, què és el que ha canviat? Bé, doncs ha canviat, d’una banda,
que les possibilitats tecnològiques en aquest moment fan
que tot aquest exercici de manipulació es pugui fer molt millor. És a dir, que s’hagi professionalitzat
absolutament. A més, permet una amplitud. És a dir, que arribi
a moltíssima més gent que abans, una rapidesa molt més gran i, sobretot, a més,
una superposició, una acceleració molt més gran. És a dir, es vol fer creure
que l’últim és més important que l’anterior,
i no necessàriament. Si veieu, per exemple,
una cobertura informativa d’algun fet que estigui succeint, no necessàriament l’últim
que estàs veient és el més important. El més important va poder
haver passat fa cinc hores o haver passat fa un mes. Llavors, què significa això? Vol dir que, en realitat,
estàs acostumant els cervells al fet que vagin tan de pressa,
o hagin d’anar tan de pressa que pel camí es vagi perdent
la capacitat d’anàlisi, la capacitat de reflexió… que són processos
absolutament necessaris per construir aquesta opinió sana i que és l’obligació
que tenen els mitjans. El mitjà de comunicació
el que han de fer és fer visible l’invisible
i explicar el que es calla. Llavors, estem en uns mitjans
en els quals cada cop hi ha una absència més gran de temps
per a la reflexió, d’espai per a l’anàlisi… O sigui, hi ha una extraordinària
toxicitat en les paraules. És a dir, les paraules
mai no són innocents. Quan es tria una i no una altra, també sol ser per alguna cosa
i l’extraordinari ús d’eufemismes, per exemple, és tremendament perillós perquè sol ser intencionat, perquè canviant els conceptes
volem canviar les idees. És a dir, que tot això són
fets que s’han produït sempre, però que ara es produeixen
amb moltíssima més freqüència i d’una manera més perfeccionada. I és clar, arriba un punt en què sembla que informa millor
qui desinforma millor. Aquesta pressió per l’audiència, perquè el programa més vist
figuri que és el millor. No, el programa més vist
no necessàriament, per a res, és el millor.
És una qüestió de màrqueting, és un barem, però no de qualitat. Per tant, al final, què passa
amb aquesta pressió de les audiències? Que resulta que t’has de dirigir
a fer millor que el que té més audiència,
precisament, el que no s’ha de fer, perquè lamentablement moltíssims cops qui té més audiència
està precisament anant a buscar el pitjor
de l’ésser humà, allò que realment, mou la morbositat i mou, clarament, el saber com a ciutadà. Hola, Rosa María, després d’haver
escoltat dir que els receptors de la informació hem de ser
responsables i crítics, ¿quin consell ens donaries
als joves com jo, i també als adults,
perquè aprenguem a ser més crítics amb la informació
que llegim o veiem? És importantíssim perquè, realment, per a mi ara és una obsessió fer moltíssimes intervencions, xerrades i tallers, trobades,
etcètera, en col•legis. Sobretot perquè crec que
com més aviat comencem a pensar críticament, millor. I ningú neix ensenyat,
tots n’hem d’aprendre. Si n’aprenem de petits,
més fàcil ens serà. Però tan important és per als petits
com per als més grans, sense cap dubte. I de cara a crear
aquest món millor que tots volem, la responsabilitat ha de recaure en persones que pensin. I per pensar, efectivament,
s’ha d’haver exercitat i tenir molt clar
que no podem consumir tot el que se’ns diu sense valorar-ho, estudiar-ho i saber
què hi ha darrere de tot això. És essencial fer-se moltes preguntes
i quan reps missatges has de saber, dir: “No, a veure,
un moment, per què vaig a fer això? Però, ¿ho faré perquè
realment ho vull fer o perquè m’estan induint
a que ho faci? Qui m’ho diu i per què m’ho diu? ¿A qui li beneficia que ara
tots fem no sé què o deixem de fer no sé què?”. En el vostre cas,
el cas dels joves d’avui, tot va molt més de pressa. Per tant,
aquesta capacitat d’adaptació ha de ser pràcticament automàtica i s’ha d’aprendre a determinar
el que és tòxic del que no ho és. Un exemple que poso molts cops
és el de l’alimentació. És a dir, si posem un munt
de productes sobre la taula, uns embolicats d’una forma
molt atractiva, amb olors, colors, etcètera,
que s’obren molt fàcil, uns altres que s’obren més difícil,
uns altres que no són tan atractius… però no sabem el que hi ha dins.
I llavors us dic: “Mengeu el que vulgueu”. Què passarà normalment? Doncs que s’agafarà el més atractiu,
el que s’obre més fàcil, el que et resulta més bonic, etcètera. Què passa si dins d’aquests productes
hi ha tòxics? Que el cos físic
anirà a parar a l’hospital. Bé, doncs això passa exactament igual
amb la informació. Si consums productes informatius tòxics, el que va a parar a l’hospital
és el cos social, perquè crees una societat malalta. Llavors, aquesta creació
de sentit crític requereix una posició activa. Per tant, per a vosaltres
és cada vegada més difícil. Per què? Perquè esteu immersos
en una allau absoluta de missatges continus
i n’heu d’aprendre. Se’n diu alfabetització mediàtica,
a això. És a dir, ¿com interpretar
el llenguatge dels mitjans de comunicació? És a dir, saber com es fa la informació, saber com es manipula la informació. O sigui, heu d’estar atents, gestar unes petites antenes que et donin l’avís que
tota aquesta allau d’informació que tu reps no pot ser només passiva. Has de ser molt actiu
a l’hora de seleccionar i de veure què és el que fas
amb aquesta informació. Per això l’Associació de la Premsa i la Federació d’Associacions
de la Premsa a Espanya va fer un acord l’any passat sobre,
precisament, això de com comprometre els centres docents
per fer unes hores lectives dedicades
a aquest estudi d’interpretació del llenguatge dels mitjans. Llavors, la xarxa és
absolutament necessària. Jo no vull per a res
sonar tecnofòbica, perquè no ho soc en absolut. Crec que la xarxa, la tecnologia, és un instrument meravellós, el millor que mai hem tingut
a l’abast de la mà per al coneixement,
per l’acostament a allò diferent, per a la comprensió del que és diferent. És a dir, podem treballar amb això
com mai hem pogut fer, però això si s’usa bé,
i hem d’aprendre a usar-lo bé, perquè si es fa servir malament,
doncs com tot instrument, com tota eina, què passa? Que pot ser i tenir la mateixa força i ser un instrument
o eina de desconeixement, d’instal•lació de la mentida,
de propagació de l’error. Tot depèn de com ho usem. Per tant, crec que
l’importantíssim que hem de saber és que hem de fer servir la xarxa
al màxim per formar-nos i informar-nos i, per descomptat, entretenir-nos. Però tot en la justa mesura, però sempre dominar nosaltres la xarxa, o sigui, no caure en la xarxa. I és molt important que la tecnologia la posem al servei dels continguts, no els continguts
al servei de la tecnologia. I en el cas de la informació
o del periodisme, el fet que pugui fer una cosa
molt de pressa i la pugui fer en qualsevol lloc, en aquest moment puc connectar
des del lloc més remot del món,
tot això està molt bé, però tot això
mai pot anar en detriment de la qualitat del que explicaré. És a dir, he arribat i puc transmetre, però realment sé el que passa? O sigui, ¿puc veritablement
facilitar el producte que la ciutadania necessita per,
més o menys, poder orientar-se? Per tant, la conclusió final sempre és fer-se moltes preguntes i no donar mai res, perquè això és així
i no pot ser d’una altra manera. Això gairebé mai és cert. Hola, Rosa María, volia preguntar-te sobre educació. Tu has viatjat per tot el món, has conegut molts països
de moltes cultures diferents. ¿Què ens pots explicar
de l’educació que has vist en els diferents llocs on has estat? I de manera concreta,
¿coneixes algun cas d’alguna persona que li hagi canviat la vida per complet
gràcies a l’educació? Bé, l’educació jo crec
que és el pilar fonamental per realment construir
una societat sana, sana i, per descomptat, lliure. És evident en milions
de circumstàncies, però la primera que se m’ocorre és
a Espanya mateix. És a dir, els que sou més joves
us semblarà una mica, potser: “què estic dient?”, però penseu que quan jo era petita Espanya era un país
amb un índex d’analfabets enorme i, per tant, l’accés a l’educació de com més gent millor, és el que propicia
que hi hagi un progrés. Si no, evidentment no n’hi ha. I no hi ha un progrés en allò material, però per descomptat el que no hi ha és
tampoc un progrés humanístic. Aquí el canvi va ser radical,
és a dir… I això que durant l’època franquista l’educació
deixava moltíssim que desitjar perquè s’educava
per a un pensament únic. És a dir, fent tot el contrari
del que s’ha de fer en l’educació, que és precisament
educar per aprofitar tot el que té de positiu la diversitat. I precisament per crear,
a més, el pensament propi i per generar debat, discussió, opinions diverses. I, precisament, l’aprenentatge de la tolerància i d’una paraula que m’agrada més
que la tolerància, que és la comprensió. Per tant, això sense educació
és completament impossible. Igual que sense una educació mínima de comportament social, és molt difícil que hi pugui haver
una societat cohesionada que tingui en compte
tots els seus elements. O sigui, que l’exemple d’Espanya el tenim ben a prop i és molt evident. Jo recordo sempre un exemple tremend
d’un camp de refugiats en què un company, no recordo de quina nacionalitat,
em sembla que era nord-americà, li va preguntar a una nena que
devia tenir uns deu o onze anys: “I tu què vols ser quan siguis gran?”. És clar, la nena es va quedar
completament callada perquè, evidentment,
havia d’estar pensant: “Però és que jo puc decidir
el que vull ser quan sigui gran?”. Llavors, aquesta falta d’opcions significa manca absoluta de llibertat. Per tant,
aquestes opcions i aquesta llibertat la dona en gran part l’educació, perquè sense educació
mai aquesta persona serà capaç d’exigir
i defensar els seus drets, perquè comença
per no saber que els té. I vaig estar l’altre dia
amb un altre exemple, que també és el primer
que em ve a la ment, perquè fa res, no molt de temps, vaig estar fent una xerrada
perquè no era una entrevista, una conversa,
amb una persona extraordinària, un extraordinari valor com a humà
i com a científic que està a la NASA, que dirigeix un departament
a la Universitat de Harvard, està ara especialitzat
en l’origen de la vida… Es diu Juan Mercader,
nascut a la província de Sevilla. Llavors ell m’explicava com,
quan era petit, va néixer a la postguerra,
era una família… doncs al camp andalús,
us ho podeu imaginar, una precarietat
extraordinàriament estesa i, per tant, una família
amb diversos germans escassíssims els seus mitjans econòmics,
els seus recursos. El seu pare era carter i, a més,
com que era republicà, doncs no podien estar en un poble
més d’un any, m’explicava, perquè ja les represàlies i el maltractament eren insuportables i havien de canviar de poble. Llavors, per sort, mantenien
el treball de carter al seu pare. La seva mare treballava
en tot el possible per tirar endavant la família i ells, com els seus nens,
anaven a les escoles d’aquests pobles que us podeu imaginar que tenien, doncs mestres segurament
molt voluntariosos, però amb unes possibilitats mínimes. Però va ser precisament un mestre el que es va adonar
sobretot de la capacitat i del talent d’aquest xaval. I llavors van començar
a les escoles successives a fomentar-lo
i a ajudaren el que podien, i quan ja va arribar un moment
en què es van adonar que en aquestes escoles
no li podien donar més, un dels mestres
coneixia una persona que tenia molts diners, a Huelva, i llavors va aconseguir que l’apadrinés
i que li financés estudis, que pogués traslladar-se a Huelva, que ja pogués fer estudis
de secundària o universitat i a partir d’aquí
ja van ser beques a Europa. I després ja se’n va anar
als Estats Units i ja va ser una carrera
extraordinàriament brillant. I que sigui
un dels científics principals en aquest moment en tot aquest camp de la recerca dels orígens de la vida. Mai hagués pogut fer això
sense educació. I per descomptat,
no ho hagués pogut fer sense aquesta aquesta família que estava entestada
que seguissin anant a l’escola malgrat les dificultats, en aquests mestres que
es van entestar a descobrir, detectar, protegir i fomentar aquestes capacitats. I aquesta persona que amb diners, el que no feia l’administració, que és la que té l’obligació de fer-ho, doncs li va donar els mitjans
per poder seguir endavant. Si l’educació, que és un altre dels greus problemes
que tenim ara, que l’educació és evidentment
cada vegada millor. Diem: “Són les generacions
millor preparades”. Pel que fa a Espanya, sense cap dubte. Però probablement esteu
molt preparats en el tecnològic, possiblement, en part, en l’acadèmic. Però és clar, no només és això. És a dir, preparats,
han d’estar també preparats humanísticament parlant. I aquí crec que
comencem a descurar tot això i això és fonamental
a l’hora de construir persones. I hi ha un tema que és
la clau que cal entendre pel que fa a la importància
de l’educació, que tant l’educació, com la informació, proporcionen saber. I és que no deixar saber
al llarg de tota la història de la humanitat ha estat
la millor manera de dominar. I això és contra el que hem de lluitar
i el que no podem permetre. Hola, Rosa, soc en Javier,
professor d’institut. Has viatjat a més de 180 països. Has cobert guerres,
desastres naturals, has conviscut amb altres cultures. Després de totes aquestes vivències, què has après sobre l’ésser humà? Jo crec que gairebé tot
ho he après dels altres, perquè el que sí que
et puc contestar categòricament és que d’on més s’aprèn
és del que és diferent, no del que és igual, perquè del que és igual
no n’aprenem res. Llavors, fixeu-vos la incongruència
perquè precisament sembla que es tracta cada vegada més
de tancar-nos en bombolles, de fragmentar-nos
i de fer que tinguem un rebuig al diferent i que tinguem por
a qui no és com nosaltres. Quan realment, com us dic,
és totalment el contrari, perquè del que més he après és
del valor de la diversitat. És a dir, en tot això
hi ha coses pitjors, però hi ha coses millors. Per tant, tot el que
puguem incorporar uns i altres, doncs anirà en benefici de tots, perquè en aquest món
hi ha molts mons, però tots estan en aquest
i tots som responsables del que passa en tots ells. Per tant, ens va molt
en què ens entenguem. I aquí està clar que aquest
seria el principal ensenyament. Hi ha, per exemple, una qüestió
que és el tema de les llengües. És una preocupació constant
per als periodistes i crec que hauria de ser-ho
per a tothom, perquè treballem,
lògicament, en les llengües. Coneixes la teva i nosaltres
tenim la sort que l’espanyol està molt difós en gran part del món, però has de parlar anglès,
parlar francès, doncs et mous en italià
a les zones tal… Però és clar, en la majoria
dels països del món pels que m’he mogut, evidentment
no parlava la seva llengua o llengües, perquè, com sabem,
els països tenen, molts d’ells, multitud de llengües. Això és una gran angoixa
per a l’informador perquè sempre tens aquesta por de,
d’una banda, que no et tradueixin realment
el que estan dient, a vegades perquè ells mateixos
tenen por de preguntar el que tu preguntes,
per molt que els diguis: “Pregunta-li i digues-li que
soc jo la que ho pregunto, no ets tu el que preguntes”,
al traductor. Has de valer-te dels traductors. I d’altra banda, tampoc estàs segura que
t’estiguin traduint realment el que t’estan contestant. I, sobretot, el que és més important és que parlar amb les persones
en la seva pròpia llengua està clar que la fluïdesa
i la qualitat de la comunicació és infinitament millor, per molt que tinguis
un traductor magnífic, perquè a més un traductor no és
necessàriament només aquella persona que et tradueix literalment
el que t’estan dient, sinó que ha d’interpretar,
perquè tots sabem que diem amb el que no diem
i diem amb el to. I hi ha molts altres aspectes. I després, a més,
posar l’orella en aquells llocs on estàs parlant aquí,
però estan succeint coses aquí. Llavors, tot això vol dir
que t’estàs perdent una sèrie d’elements clau per a la comprensió. Però tot i així, perquè ja dic, d’on aprens és d’allò altre
i de l’altre. I llavors, la veritat que viatjar et dona
aquesta extraordinària oportunitat. Per això tot el que
aprendràs viatjant no ho pots aprendre en cap llibre
ni en cap documental, per meravellós que sigui. Així que s’ha de sortir. Jo tinc la tendència sempre a creure
que majoritàriament el que he après és que la gent
té bones intencions. És a dir, és veritat que he vist
molta gent que no les té. Llavors, potser peco de bonisme, però el que sí que he vist és
que el normal és que tothom vulgui el mateix fins i tot
al lloc més recòndit, que és viure tranquil•lament en pau, sense riscos físics, per descomptat, amb dignitat… És a dir, tenint les coses
necessàries per tenir, en fi, una vida digna. I que passa, òbviament, pel menjar,
i passa per l’habitatge, i passa per la tranquil•litat, l’entorn. I passa per l’educació
i per tots aquests elements que a nosaltres ens sembla que hi són, però que per a la majoria
de la humanitat no hi són. Però també és veritat que llavors
en tot això interfereix, que tots els éssers humans
tenim aquesta part de cobdícia i aquesta part de maldat. I, llavors, el que he pogut aprendre de les més diverses situacions, sobretot evidentment
en les situacions extremes, però extremes en el dolor
o en la tragèdia, en el conflicte, en la violència física, però també en l’extrem
de la possessió de riquesa i del benestar, i del malversar i malgastar recursos. És a dir, que en tots
aquests extrems, d’una banda, pot sortir i surt
el millor de l’ésser humà, però també surt el pitjor. Aquí és on a vegades
tinc els meus dubtes, però ja dic, sempre he pensat que és important ressaltar com a periodista aquesta part de bondat, i aquesta part de solidaritat,
i aquesta part de dedicació, i aquestes persones
que fan tantes coses pels altres que segueixen endavant en circumstàncies
extremadament difícils. Perquè penseu que
una gran part del món neix i mor en el mateix lloc i enmig l’únic que intenta és
sobreviure. O sigui, arribar a l’endemà. Per tant, això és terrible. Però no obstant això,
segueixen tenint voluntat de seguir. I això em sembla que és
important explicar-ho perquè si no col•laborem
com a mitjans de comunicació, som còmplices d’aquesta voluntat d’instal•lar un món en blanc i negre,
de bons i dolents. Hi ha molts grisos. Ningú és totalment bo
ni ningú és totalment dolent. Bé, també és veritat que
instal•lar un món perillós, negatiu, tortuós… Aquesta idea de “defensem el que tenim
i el que coneixem perquè la resta…”. És a dir, tot això, crec que
els mitjans de comunicació haurien de tenir, com l’educació, la possibilitat, perquè és evident que està
en els seus objectius, de desemmascarar aquestes percepcions totalment errònies, equivocades i que, a més, moltes vegades són
intencionadament difoses. Això és una cosa que he après, però dia a dia, en tot el que he fet i en tot el que faig,
haver d’estar molt alerta per no caure en aquest derrotisme i en aquesta idea tremenda
que no hi ha res a fer. “Fixa’t com són les coses,
que malament que està tot. Jo què puc fer?”. S’ha de recuperar i crec que aquí és
on entra l’educació i entra també la informació. En recuperar l’autoestima
i el convenciment que el que fem cada un
té molta importància. Hola, Rosa María, com a periodista has cobert
esdeveniments molt importants i has viscut la història
en primera persona, et volia fer una pregunta: ¿quin esdeveniment històric ha estat
el més important que has explicat i quin és el que mai
hauries volgut explicar? Que difícil! Perquè és veritat que
he estat tan afortunada d’haver pogut ser testimoni presencial de gran part de la història
de la segona meitat del segle XX i de gran part de la que portem
de segle XXI. Crec que una és clarament
el fet de ser aquí i viure la transició a Espanya,
el fet de poder-nos treure de sobre i sortir d’aquesta etapa de la dictadura i el que es va ser capaç
de generar llavors de canvi i d’esperança en el futur, que després, com ens passa molt
en aquest país, lamentablement després
no som capaços de consolidar-ho i avancem molt en els moments clau i després retrocedim
una mica i aquí anem. Però el fet d’estar en aquest moment en què jo estava fent ja internacional, però vivia aquí i vaig tenir oportunitat
de fer alguns reportatges que en aquell moment van ser
tremendament trencadors, perquè eren temes dels quals
costava moltíssim parlar-ne, encara. Per exemple,
el tema de l’homosexualitat, l’avortament, el divorci, en fi, tot aquest tipus de qüestions. Doncs això va ser clarament un privilegi poder-ho viure i d’alguna manera
poder-ho explicar. Pel que fa a l’internacional
sempre penso que clarament el que més m’ha impactat sempre
i que, personalment, han estat situacions
normalment de gran tragèdia o de gran exemplaritat perquè hi ets
amb persones de carn i ossos, i llavors aquestes en positiu. Bé, doncs he vist,
és clar, la transformació dels eixos. De com ara Àsia passa a ser el centre del món quan abans ho era
una altra part del món. És a dir, com hi ha
una sèrie d’evolucions. La caiguda de la Unió Soviètica, el col•lapse de la Unió Soviètica
i aquest final, o el que vam creure que era
el final de la Guerra Freda, va ser el final d’un determinat
tipus de confrontació. Però bé, lamentablement no
del final de tota confrontació perquè seguim confrontant-nos. Les recuperacions democràtiques,
per exemple, o la instal•lació democràtica,
perquè en alguns llocs mai hi havia hagut democràcia abans. A Amèrica Llatina, per exemple, els processos a Xile
i els processos a Argentina. Tot això clarament és el que he de posar
a la part positiva. A la part que més m’hagués agradat
no haver d’explicar, doncs clarament són aquestes situacions d’extraordinària injustícia
de les persones. Algunes són vinculades
a catàstrofes naturals. El tsunami de l’any 2004, per exemple, que va arrasar una gran part asiàtica, d’Indonèsia, d’Sri Lanka,
part de Tailàndia, fins i tot una zona costanera
de l’Índia. Tres-cents cinquanta
i escaig mil morts… No se sap, perquè evidentment són llocs
on ni tan sols hi ha censos, ni et pots refiar. I realment va ser
una catàstrofe que va acabar, és a dir, un terratrèmol… un conflicte violent, destrueix, però no ho destrueix tot. El tsunami va ser
la devastació més absoluta i va ser realment la ruptura total
del teixit social perquè aquests països i aquests pobles que viuen en una precarietat, que tenen una extraordinària
vulnerabilitat, el seu gran suport és
precisament la xarxa social que es teixeix en l’ajuda
d’uns als altres. Llavors si trenques això,
perquè la gent es mor, perquè la gent ha d’abandonar
completament aquests llocs. Això és el que està passant ara amb gran part de les migracions,
que no són noves, però diguem que el flux migratori
que està venint ara… tot això el que fa és que clarament destrueix les formes de vida. Llavors el tsunami va fer
tot això d’una vegada i per a milers i milers de persones era la devastació més absoluta. Però sobretot, a més,
era una altra vegada l’exemple que sempre acaben sent víctimes els mateixos.
Perquè, què va passar aquí? Doncs que en totes
aquestes circumstàncies el que es destrueix és aquest nucli dels més pobres perquè ningú s’ha preocupat de donar-los unes cases
que puguin resistir, ningú ha organitzat
una protecció civil, ningú ha fet un avís… I bé, doncs evidentment, això és una catàstrofe natural, sí,
però cal fer-se moltes preguntes perquè significa que
darrere d’aquesta catàstrofe el comportament humà
hi ha tingut molt a veure. Hi té molt a veure, doncs aquesta construcció social que tingui en compte
el benestar de les persones. Per tant, la reflexió sempre és que et porti a preguntar-te: “I les responsabilitats on són?”. Dir: “Qui són responsables?”.
Perquè hi ha responsables. Fins i tot, ja dic, no del fet
que hi hagi un terratrèmol, potser, però sí de les seves conseqüències,
que siguin més o menys greus. I després la segona fase és
preguntar-nos en aquesta responsabilitat
quina part hi tenim nosaltres. Perquè nosaltres que vivim
en aquesta part del planeta on podem decidir, fins a cert punt, però podem,
som els que més podem, tenim capacitat o llibertat per decidir i per triar, etcètera, doncs tenim
una extraordinària influència amb les nostres decisions
en el que passa en aquests llocs. Hola, Rosa, em dic Elisabeth,
soc professora. En tot el que estàs explicant, doncs clarament
el món en què t’has mogut estava fins llavors
reservat per als homes. La meva pregunta és si et va ser
molt difícil obrir-te pas en ell i si t’has trobat molts obstacles
pel fet de ser dona. Sí, va ser més difícil, però és clar,
sempre és més difícil i ho va ser llavors i ho és ara. És a dir, el fet que una dona intenti entrar en els àmbits
que es consideren masculins, que són gairebé tots,
això fa que l’esforç hagi de ser més gran. Crec que una de les característiques és que has d’estar permanentment
demostrant la teva capacitat, perquè la capacitat no se’t suposa. Llavors sempre és com:
“Ah, fixa’t, sap fer això”. Has de reafirmar i reafirmar-te, perquè creixem
i han canviat moltíssim les coses, per descomptat, però creixem,
i creixíem llavors, en aquest entorn en el qual
sempre se’ns infravalorava. I sempre érem
com el personatge de segona, mentre que als nois
sempre, naturalment, se’ls sobrevalorava. Llavors, hem d’aprendre
uns i altres, a posar-los en l’exacta mesura. Ningú és millor un que un altre,
sinó que, bé, les persones som diferents, però això no té res a veure
amb el gènere. Llavors, aquesta qüestió
sempre va estar present. Quan vaig entrar a Televisió Espanyola
no hi havia bany per a dones. Hi havia bany al soterrani
on hi havia els estudis maquillatge,
i on estaven les locutores, i havia bany per a dones
a la planta de direcció on hi havia els directors. Però a la redacció, als muntatges… És a dir, on es feia
la televisió realment, a la redacció no n’hi havia
perquè no hi havia cap dona. Aquí també vull ressaltar
que mai vaig trobar problemes realment frontals
dins de la jerarquia de televisió i, de fet, va ser
gràcies al director de televisió en aquell moment a Barcelona
que va confiar en mi i que realment em va donar
aquesta capacitat que probablement no se’m suposava. I llavors em va deixar fer
i em va deixar créixer. I després me’n vaig anar a Madrid,
però després em van passar coses doncs com que les valoracions
inicialment eren, doncs tornava jo
amb la meva peça d’informatius i la valoració normalment
dels meus companys era: “Doncs has sortit guapíssima”, o “Aquesta brusa et queda genial”. I jo pensava: “Això tindrà a veure
amb la peça que acabo de fer?”. Llavors, què passava? ¿Que ells ho feien
perquè eren dolentíssims i perquè estaven pensant
li direm això perquè així l’humiliarem? No, era perquè,
al contrari, creien realment, perquè això està en l’imaginari, que era el que a mi em satisfaria
i m’agradaria. Llavors, jo el que vaig fer
va ser fer el mateix, vaig començar a dir-los:
“Ai, ahir vaig veure la teva peça… …escolta, la corbata”. I és clar, es quedaven… Perquè és una molt bona
manera de reaccionar i de posar-te davant l’absurd
quan li dones la volta, quan fas això que
es considera normal, aplicat a una dona,
si ho fas en una biografia ja és de morir-se de riure.
Perquè si dius: “En Pierre Curie, casat, que va trobar temps per a la família i l’amor en la seva carrera científica
arribant… “, tothom dirà: “De què m’està parlant?”. Bé, doncs això és el que es diu en moltíssims llibres
sobre la Marie Curie. O sigui, que era la seva dona
i que té dos premis Nobel. Llavors això no ens sembla estrany. I no obstant això,
doncs sí ens ho sembla en… Tot això era una cosa que estava llavors
absolutament present, que ara ho està menys,
però que encara ho està i que, a més, ara el risc que hi ha és que és molt més subtil i està emmascarat. És a dir, el feminisme sempre,
quan alguna cosa molesta, doncs una de les formes és prohibir-lo. Que és el que es va fer
durant moltíssims anys: prohibir el vot,
prohibir l’accés a la universitat, és a dir, prohibir drets. O quan ja es veu que pot tenir
fins i tot més eficàcia, en lloc de prohibir,
doncs desacreditar, o desvirtuar, o deteriorar el missatge sense que hi hagi cap raó objectiva
per a això. En lloc d’adonar-se que això és
una qüestió de poder i que el que fa és
minvar les possibilitats d’aquesta mateixa societat. Però no només per a les dones,
sinó per a tothom, perquè sempre serà millor un grup
que fa servir el talent, la capacitat, l’esforç de tots,
homes i dones, que si utilitza el talent, la capacitat i l’esforç
de només la meitat. No perquè aquesta meitat
sigui millor que l’altra, sinó que en les dues meitats
hi ha millors i hi ha pitjors. I la qüestió està
en que tothom pugui aportar el millor de si mateix
per contribuir al benestar del grup. I una cosa tan senzilla
com això es converteix en un missatge d’agressió, de rebuig de l’altre. Una cosa completament absurda. I tot això va ser al principi,
lògicament, molt més difícil, perquè estàvem soles. Érem molt poques. Penseu que, per exemple,
al Club de Premsa de Washington no hi van poder entrar les dones
fins a partir dels anys 70, que als més joves
us sembla que fa molt, però realment no fa gaire,
històricament. Per tant, va ser complicat perquè lluitaves amb això,
lluitaves amb prohibicions, lluitaves amb la condescendència. O sigui, aquest: “Bé, d’acord,
vinga va, pobreta. Doncs vinga, fes això. A veure”. La superprotecció que hi havia llavors: “Bé, pobra, compte”. És a dir que hi havia molts obstacles. Ara hi ha moltes més dones
que homes en les redaccions, en les facultats de comunicació, però no obstant això
no estem en la proporció lògica ni en els espais d’opinió,
ni en els espais de direcció. Bé, doncs aquí alguna cosa està succeint perquè és obvi que si no estem en un pla d’igualtat real,
què passa? Que llavors, realment,
el món se segueix mostrant amb aquesta visió heteropatriarcal i on els interessos de les dones no són reflectits, ni són reflectides les dones
tal com són, sinó que són reflectides
amb un munt d’estereotips i amb una llosa de silenci
sobre els assoliments, sobre, en fi,
tot el que les dones fan en la construcció social. Fan i han fet durant
tota la història. El gran risc, a més,
és que en aquest moment estem vivint una mena
de contrareforma, que és el que sol passar
sempre que hi ha una reforma. És a dir, s’avança molt,
sobretot en temes de drets, que és a allò al que em refereixo, avances molt,
però després, tot d’una, doncs hi ha unes forces
que no volen que s’avanci, que apliquen aquests frens
perquè això no segueixi avançant i sobretot, no es consolidi. I en aquest moment
estem vivint una etapa de risc seriós de retrocés. Això hauria de fer reflexionar
perquè significa, clarament, que està triomfant aquesta idea que es vol transmetre
i que es vol que s’instal•li en tots aquells llocs on la dona està no només discriminada,
sinó clarament oprimida i clarament,
manifestament, reprimida, doncs se li vol fer creure
que no hi ha res a fer. Això és així i ens hem de resignar. En el món on hem aconseguit
avançar moltíssim, que podria ser, doncs en fi,
nosaltres i els nostres entorns, se’ns vol fer creure
que no s’ha de fer res perquè ja està tot fet.
On vas encara protestant? Què més vols? Bé,
cap de les dues coses és certa. Ni és cert que no hi ha res a fer,
ni és cert que no s’ha de fer res. Per tant, aquests missatges
són extraordinàriament nocius i molt interessats, per a una determinada part
de la societat que no vol comptar
amb tots els membres en aquesta construcció d’un món millor. I aquí és on crec que hem d’estar tremendament alerta. D’altra banda, jo també
vull destacar una cosa. Igual que dic que va ser
i és més difícil, també dic que ésser dona té
uns avantatges extraordinaris en les cobertures informatives,
per exemple. Per què? Doncs perquè et permet moure’t en l’àmbit femení
en tots aquests llocs on, efectivament, la discriminació
i la separació per sexes és molt flagrant. Llavors, això què vol dir
a l’hora de la veritat? Doncs tenir una informació
molt més completa perquè en l’àmbit masculí
tu tens la versió oficial, és a dir, ja saps el que t’explicaran
de com és aquesta societat. Però en l’àmbit femení
el que veuràs és el que és en realitat,
és a dir, la quotidianitat i, per tant, el fet de viure cada dia. I aquí és on pots clarament sospesar que una informació equilibrada
és comptar amb els dos relats, no només amb una part. I això ho pots fer molt millor
sent una dona. No és una qüestió només
del fet que probablement comprenguis determinats processos millor, hi ha moltíssims companys homes,
evidentment, que porten també molts anys
en això amb gran interès pel tema igualitari i tot això on la comprensió
pot arribar a ser la mateixa. Però sí que és veritat que,
per exemple, la relació amb aquelles dones
que han patit situacions extremes de violència, per exemple, és a dir, de violacions
o de grans tragèdies personals, d’intimidació, d’abusos
en els seus fills… Probablement t’ho explicaran més a tu
sent una dona que, probablement,
a un home li costarà més que aquest relat tingui la fluïdesa i la confiança necessària. Per tant, jo sempre he dit
que no he pogut fer el mateix periodisme, és a dir, que la matèria primera
sobre la qual treballes és la mateixa, siguis home o siguis dona,
el que passa és que, a més, si ets dona en determinats llocs i determinades circumstàncies, en la possibilitat d’accés a les fonts, que és fonamental
per a un periodista, tens una sèrie d’avantatges. Hola, Rosa, en el món del periodisme
pot ser polèmica l’emissió d’imatges violentes. Per a tu això és sensacionalista
o realment ajuda a conscienciar? És un tema clau i sobretot ara, que cada vegada més
tot passa per la imatge. És a dir, el que no surt
en una pantalla no existeix. És una situació i un tema molt polèmic perquè hi ha diversitat d’opinions,
aquí. Jo personalment crec que soc molt cauta amb la utilització
d’imatges de violència. Crec que hi ha vegades que cal usar-les, però cal examinar cas per cas, perquè si no, cada vegada més, correm seriosos riscos de caure en aquestes exigències de l’espectacle i d’estar donant
una estètica cinematogràfica de la violència i, per tant, això desvirtua realment. Perquè si insistim en donar més
el que impacta que el que importa, al final acaba passant que el que rep aquestes informacions va adquirint i pujant
el seu nivell de saturació i comença també a valorar-lo
de forma diferent. Què vull dir? Que cada cop més
es barreja la ficció amb la realitat. I cada cop més, com que hi ha
falta de temps per reflexionar i per analitzar
i per fer-se preguntes, el que queda és potser
aquest impacte simplificat, però que té o pot tenir
unes conseqüències molt greus. El tema de l’extraordinària influència
de la imatge és una obvietat, ho sap tothom, però jo
sempre explico una anècdota, vaja, que no és una anècdota,
és evidentment molt més que això. Quan vaig estar a Bhutan… Bhutan és un petit país a l’Himàlaia,
entre l’Índia i la Xina, els grans gegants,
i en un moment determinat, doncs en els anys 2000,
doncs va decidir obrir-se, va decidir el rei, era una monarquia, va decidir el rei
que s’havien d’obrir al món. No s’hi podia anar.
Era molt tancat… i que havia d’obrir-se al món. Llavors van començar a incorporar un seguit de noves pràctiques per educar, lògicament, com sempre, el valor de l’educació, doncs aquest poble que havia estat
aquí en aquesta vall preciosíssima, d’altra banda. Van fer moltíssimes coses, però una d’elles va ser
que hi hagués televisió que fins llavors no n’hi havia,
i llavors van instal•lar un canal de televisió que
us podeu imaginar que no tenia ningú perquè una gran part del país
no tenia ni tan sols electricitat, per tant havien de posar generadors. Però bé, es van fer
com el que aquí van ser en el seu dia els teleclubs. Hi havia un televisor per zona i la gent anava a veure allà
la televisió. Al cap d’un any vaig estar allà
per veure què havia passat. Bé, doncs en un any hi havia hagut
una transformació de pràctiques socials,
però espectaculars. Per què? Doncs perquè havien canviat
moltíssimes coses. Per exemple,
l’alimentació, què passava? Que la seva forma de menjar o de cuinar era una cuina lenta, laboriosa,
lògicament amb llenya… Bé, tenien tot el temps del món, però què passava? Que llavors començaven a enganxar-se
a les telesèries de l’Índia, que era el que fonamentalment arribava, perquè era la possibilitat
de la cultura més propera. I doncs s’oblidaven
del tema de la cuina, amb la qual cosa simplificaven la cuina. Es van treure els altarets
que hi havia a totes les llars en el lloc central de la sala comú, on normalment se sol menjar,
i se sol dormir, i se sol fer la vida familiar, doncs aquí sempre hi havia
un altar dedicat als avantpassats i esperits, etcètera,
segons els diferents llocs. A més, són budistes,
o sigui que també… vaja, d’una branca del budisme. I llavors, bé, doncs aquest petit altar
havia estat desviat a un costat perquè qui aconseguia tenir un televisor el posava en el centre de la sala. Que tot això,
els que tenim una certa edat, recordem que va passar exactament
el mateix a les llars espanyoles. Però el més significatiu era
diferenciar entre la ficció i la realitat perquè
quan veien una pel•lícula, doncs creien que els actors es morien. Llavors, quan els deien: “No, home, que això és una pel•lícula,
és que és quan tal”. Llavors, quan veien un telenotícies, pensaven que veien una guerra
i que la gent no es moria. Bé, doncs és això el que passa si hi ha una súperutilització d’imatges molt violentes i que són imatges que clarament van per una banda saturant la capacitat d’empatia i de reacció. I si ens fixem hi ha, de fet, un estudi que parla de la síndrome
de la pietat cansada, perquè a força de veure… tenim un nivell de tolerància, al dolor, a la tragèdia i a tot això que en un moment determinat
ja se satura. I doncs? A més, com que se li dona
tota aquesta valoració amb una particular estètica, el que s’acaba aconseguint és
que es comenci a barrejar el que és real amb el que no ho és. I veiem com cauen les Torres Bessones i inicialment penses que això és fals. Primer perquè no t’ho creus, perquè ja saps que
t’han enganyat a vegades. I segon, perquè està fet de tal manera
que sembla una pel•lícula. Per mi és molt més important i molt més significatiu
reflectir el que succeeix no amb un mort al mig del carrer. I us explico,
per exemple, a Timor Oriental, que hi va haver molta violència
en un determinat moment, afortunadament menys
de la que s’esperava però tot i així molta,
la població va haver de fugir… Doncs no és qüestió
de posar un mort al carrer o un braç penjat en un arbre
en un primer pla, sinó que em sembla que explica el mateix
gent que ha hagut d’abandonar-ho tot i que han perdut les seves famílies… posant una casa en la qual hi ha la tassa
amb la cullereta encara, i el pòsit del cafè. El quadern d’un nen
que està tirat a terra, una bicicleta
que està tirada en un matoll. És a dir, hi ha moltes formes
d’estar explicant amb la imatge la gravetat
del que ha succeït i que això va molt més enllà en aquest impacte, però que deixa de ser impacte
per ser reflexió i per ser, si s’escau, una determinació de responsabilitats. Per què ha passat això?
I qui ha decidit que passi això? I jo quina responsabilitat tinc
en tot això? O sigui, que s’ha d’anar
molt amb compte amb l’ús i l’abús d’aquest tipus d’imatges. És veritat que en algun moment
alguna imatge molt puntual determinada fa que es generi que la ciutadania s’aturi, però sobretot s’ha d’aturar
més enllà del primer impuls i de la primera reacció. I aquí és on jo crec
que en aquest moment cal ser molt exigent
amb el que ofereix el panorama mediàtic perquè mesuri molt bé les conseqüències del que fa a l’hora
de crear una societat que no sigui només
una societat d’emoció pública, sinó que sigui
una societat d’opinió pública que incorpori l’emoció,
però no només l’emoció. I bé, crec que podríem seguir donant-li voltes a aquesta idea, però haurem d’acabar
en algun moment. Jo us agraeixo moltíssim que
hagueu aguantat aquí tot el temps i tan disciplinats. Però bé, doncs simplement m’agradaria fer un petit resum del que per a mi és més important i el que m’agradaria traslladar, que és aquesta idea que
estem clarament vivint un moment de transició. Tenim la sort i la fortuna de viure
un moment de gran canvi, però al mateix temps, lògicament es produeix
un moment de tremenda inquietud per saber cap a on anem. I la gran incògnita,
bé, totes aquestes possibilitats que ens brinda la revolució tecnològica, anem a aprofitar-les, però sense oblidar mai
i deixar-nos pel camí, l’ètica, els valors i, sobretot, la importància de posar
aquesta revolució al servei de les persones
i del bé comú, no només del bé d’uns pocs. I evidentment, és a dir,
perquè la ciutadania sigui capaç d’això, doncs ha de tenir
una bona educació, ha de tenir una bona informació, perquè el saber és el que clarament
ens farà lliures. I hem de tenir el convenciment que, bé, depèn de tots nosaltres i del que cadascú fem
que ens decantem per una opció o per una altra. És a dir, ¿volem una societat de consumidors que comprin productes i idees, o volem una societat de ciutadans que pensin? I els grecs, és a dir,
crec que era Tucídides ja deia que havíem,
i ho deia als grecs, havíem de triar entre descansar,
és a dir, no fer res, ser passiu, o ser lliure, perquè la llibertat
requereix un esforç personal, perquè mai, mai es regala. I res més. Moltes gràcies.

6 thoughts on “V. Completa. La educación y la información, los dos pilares de la construcción social. Rosa Mª Calaf

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *